Google+ Followers

Fràgils classes mitjanes i descens social

(El Periódico, 10 Octubre 2011)

Les classes mitjanes vertebren el cor central i demogràfic a la nostra societat. Són centrals perquè asseguren la cohesió social i l’equitat entre els extrems de dalt i de baix. Són el cor demogràfic per acumular més de la meitat de la població adulta i per ser el destí d’arribada massiu de l’ascens social dels fills en relació als pares.

Catalunya mostra una taxa d’ascens social molt alta (46%) segons l’estudi que acabem de fer amb Antoni Marín a partir del PaD (Panel de Desigualtats Socials) de la Fundació Jaume Bofill. Mostra un descens social dels fills en relació als pares del 21,3% al 2009 quan al 2005 era del 20,1%.

Segons les dades del PaD (2009), les classes mitjanes a Catalunya sumen un 65 % dels adults majors de 25 anys. Aquest gruix central i massiu està força fraccionat entre les classes mitjanes professionals (17%), la petita burgesia propietària (5,5%), els emprenedors autònoms (9,2%), els quadres i tècnics intermedis (9%), els empleats de coll blanc (20%) i l’estrat inferior d’empleats de rutina de serveis (4,6%). De fet a sociologia les estudiem dividides així i no pas agrupades com fa el discurs mediàtic.

Hem pogut analitzar els impactes inicials de la crisi. Fem una mica de retrospectiva. A finals de 2007 l’atur a Catalunya no arribava al 7%. A finals de 2008 era del 11,8%. A finals del 2009 era del 17% i a inicis del 2011 era del 19%. Entre 2007-2010, el 87% dels 374.000 llocs de treball destruïts eren de categories obreres. El 13% restant correspon a categories de classes mitjanes i suposa un segment petit però  significatiu.

Quan el descens social deixa d’estar agregat en les classes baixes i arriba a les fràgils classes mitjanes endeutades i en atur, s’activen moltes alarmes. Però resulta un descens social i una pobresa viscuts en l’àmbit privat, de forma discreta i dissimulada. El cost de descens social sempre és superior i més avergonyit per les capes mitjanes que per les classes populars justament per la despossessió de recursos que ja han gaudit (solvència, estatus, reputació...). Per això és difícil de reconèixer-ho en públic i està contingut i tapat per les xarxes familiars cada cop més curtes.

Si la xarxa familiar s’esgota o no s’hi pot comptar (perquè familiars i amics estan igual de malament i altres raons), s’entra en una trajectòria assistencial viscuda com a degradació acudint a entitats d’ajuda social. Però aquests casos resulten un perfil atípic que no encaixen en programes pensats per compensar dèficits educatius, culturals i de recursos més propis dels col·lectius carèncials. Com recull el reportatge, no presenten un problema de formació, d’habilitats o de competències-clau sinó d’exclusió estructural d’oportunitats que s’hi personifica en ells i elles. Esperem que sigui temporal i reversible.

Daniel Bell ja advertia cóm el major risc de desclassament per les classes mitjanes americanes en la crisi dels primers anys 90 consistia no tant en l’endeutament o en les privacions temporals sinó en la feblesa de les seves xarxes familiars i de solidaritat. La duresa d’aquesta crisi que arranca a mitjans del 2008 poder ja està esgotant el suport de les xarxes familiars tant pròpia dels països mediterranis.

Com a reacció, són els fills de classe mitjana i el jove cognitariat els qui lideren i organitzen els actuals moviments de protesta i indignació. En cas d’agreujar-se la crisi i de continuar les retallades, s’ha de veure si les classes mitjanes adultes s’hi sumaran a la protesta. Llavors, els sociòlegs podrem parlar de lluita de classes i també de matemàtiques.