Google+ Followers

Xarxes solidàries i gir social

(El Periódico, 1 Diciembre 2012) 

Quatre anys de crisi i quarta campanya de la Gran Recapte que organitza la Fundació Banc dels Aliments amb ajut, aquest any, de La Caixa. S’han marcat l’objectiu d’arribar a les 1.400 tones de menjar per a cobrir l’augment d’un 30% de sol·licitants que s’ha produït en aquest últim any. Estem parlant de donar de menjar al segment més vulnerable de la societat, on també trobem antigues famílies de classe mitjana que han viscut un ràpid descens social.

Catalunya tenia al 2011 una taxa de pobresa del 29% que afectava a 2,2 milions de conciutadans. Una taxa que arriba al 33% a les comarques de Girona i al camp de Tarragona i es dispara al 37% a les comarques de l’Ebre. Si apliquem l’augment del 30% de necessitat extrema detectat per les entitats del tercer sector, podem acabar l’any 2012 amb una taxa estimada de pobresa per tot Catalunya del 37% que podria arribar al 45% a les terres de l’Ebre. Un any més de crisi i més efectes devastadors.

A més crisi, més solidaritat. La societat catalana no és indiferent al patiment i l’empobriment aliè. El gran èxit de participació i implicació en la Gran Recapta del 2012 n’és un bon indici. Tres ràpides reflexions. Primera, allà on no arriben o no volen arribar els governs i l’administració, arriba el tercer sector per tal de mantenir la darrera xarxa de protecció social i de dignitat humana. Aquest tercer sector d’entitats i voluntariat demostra el compromís cívic i transversal per ajudar als més vulnerables, omplint un espai que a Grècia, per exemple, està sent ocupat i quasi monopolitzat per   l’extrema dreta. Aquest signe de devaluació total de la democràcia no ha arribat ni és possible que arribi.

Segona reflexió. El Gran Recapte ens mostra un tipus de solidaritat honesta, concreta i focalitzada per mobilitzar tota la societat cap a un objectiu comú i just. Una solidaritat teixida com una teranyina de milers de ciutadans anònims amb contribucions modestes donat que la fraternitat és més habitual des de baix. Una xarxa activada amb important presència femenina donat que les dones són també les que més estan patint la crisi i les més eficients en donar respostes cooperatives i protectores. Per això, han tingut un paper destacat en la sortida d’Islàndia de la seva crisi política i institucional provocada pel patriarcat de la cobdícia. Aquí, poder, ens cal tenir més lideratge femení portador de justícia social i de regeneració de la vida política. Tots hi guanyaríem.

Finalment, convé preguntar-nos si tot l’esforç de solidaritat ha de recaure en el voluntariat i en el tercer sector mentre consentim un frau fiscal de 16.000 milions, xifra estimada pel sindicat de tècnics d’Hisenda. Un 71% del frau el cometen les grans empreses i fortunes. Aquest immens frau l’hem de cobrir la resta de ciutadans pagant cadascú de nosaltres una mitjana de 983 euros de més impostos cada any. Tota una paradoxa irracional però tolerada. Som solidaris però el gir social expressat en les darreres eleccions també demanda un nou consens per la justícia fiscal.